Trampa de foc, Núria Martí Constans

Núria Martí Constans
Trampa de foc
Barcelona : La Mar de Fàcil, 2011


Al novè pis, el foc entrava per la finestra de l'escala i ho anava encenent tot.

Algunes noies estaven paralitzades i d'altres sentien un pànic terrible.

Què haviem de fer?

Mai ningú els havia exolicat com havien d'actuar en cas d'incendi.
La Bettina va reaccionar de seguida.

No es volia deixar vèncer pel foc.


Lectura del nostre Club de Lectura Fàcil de novembre.

L´Últim abat, Martí Gironell

Martí Gironell
L'Últim abat
Barcelona : Columna, 2012

L'escriptor i periodista besaluenc, Martí Gironell, ha escrit la seva quarta novel·la mentre residia al monestir de Sant Benet i aquesta s'ha publicat aquest mes de novembre sota el títol de "L'últim abad" (Columna edicions).
"L’últim abat" és el resultat d’una experiència única en què l’escriptor ha pogut conviure amb els escenaris, les pedres, les olors i els paisatges del monestir de Sant Benet de Bages.

L’autor explica les seves vivències al monestir Sant Benet, on es va recloure per escriure la seva nova obra sense perdre el contacte amb els lectors a través de les xarxes socials, fins al punt que van ser ells els encarregats d’escollir el títol de l’obra mitjançant una votació.

L'Últim abat narra la conxorxa orquestrada pel rei de Castella i la Congregación de la Observancia de Valladolid amenaça de posar en perill els monestirs catalans, que s’uneixen per resistir l’embat imperialista i el monje que va plantar cara a la corona, a l'Esglèsia i a la corrupció política del segle XVI .

Podeu escoltar la nostra recomanació al programa Biblioones de ràdio Tortosa 103.3 FM

Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig

Stefan Zweig,

Carta d'una desconeguda

Viena, 1900. Un cèlebre i atractiu novel·lista rep una carta. Una extensa i anònima carta de traç femení on li és revelat el gran amor que, des de ben joveneta, li professa la redactora. D’una acurada construcció psicològica, Carta d’una Desconeguda està narrada des del punt de vista d’una dona, inèdit per l’època que fou escrita (1927).

Carta d’una desconeguda és un homenatge a l’amor més pur, més sincer i més silent de la mà d’una singular heroïna romàntica; Un homenatge als amants posseïdors del tresor de saber estimar sense correspondències.

Estimar durant hores, setmanes, durant mesos i potser fins i tot anys. Estimar en silenci fins a fer mal, de forma incondicional, buscant sempre la seva ombra, la seva olor que no desapareix per molt que et freguis la pell amb sabó, estimar encara que l'ànima se t'ompli de nafres. Recordes aquest sentiment? És el sentiment que ens escriu Stefan Zweig a Carta d'Una Desconeguda. Ens ho escriu un home amb mà de dona, que coneixia els sentiments d'una dona, com molt pocs, coneixia la dona i li esventrava el cor, i encara ara ho aconsegueix: són altres temps, però les dones continuem descobrint-nos en les seves paraules. Stefan Zweig continua arribant-nos al cor.

La pregunta que ens fem serà: és possible estimar així d'intensament tota una vida com la de la protagonista? Era amor o potser es convertí en obsessió malaltissa? Fou un amor idealitzat, gairebé inventat, des de la infantesa d'una nena de tretze anys? Alguns potser pensarem en la obsessió, la paranoia fins i tot, i d'altres, com jo mateixa, creurem en l'autenticitat. Penso que el sentiment, i el més gran de tots com l'amor, mai mor si se segueix alimentant amb esperança, amb desig, i sí, també amb la febre malaltissa que t'empresona sense adonar-te'n.

El llibre recomanat el podeu escolatar al programa de la Biblioteda de radio Tortosa 103.3FM

Biblioones 15/11/2012

La dona justa, Sándor Márai

Sándor Márai

La dona justa

Barcelona : Edicions 62, 2006

Sandor Márai, a La dona justa, ens presenta un triangle amorós que ens serveix per reflexionar en primera persona i amb la veu dels tres protagonistes (una dona abandonada, un home desenganyat i la dona que ha trencat la vida dels altres dos) sobre les relacions humanes, però també sobre la cultura, les classes socials, la burgesia i la soledat, cada cop la narració és a càrrec d’una de les tres persones implicades. 

La trama es presenta amb una sensibilitat increïble, els fets s’expliquen de forma totalment clara i realista, cosa difícil tenint en compte que no són fets sinó sentiments i vivències subjectives el que s’explica majoritàriament. Aconsegueix fer posar el lector cada cop més a la pell de la protagonista, creant una identificació, una empatia, que fa acabar tant boig com el personatge mateix.

Però qui és la dona justa? Quina de les dues és l’autèntica dona justa: la Mária o la Judika? Perquè el títol del llibre diu ben clar, que de dona justa, només n’hi ha una. Quina deu ser per Márai “La dona justa“, i, si ho sabeu, podem discutir-ho!

El llibre recomanat el podeu escolatar al programa de la Biblioteda de radio Tortosa 103.3FM Biblioones del 15/11/2012

Las leyes de la frontera, Javier Cercas

Javier Cercas

Las leyes de la frontera

Barcelona : Mondadori, 2012

L'escriptor Javier Cercas torna a triar la transició i Girona com a escenari per a la seva última novel·la, després de set anys de silenci.

En lloc de fixar-se en l'alta política, fa un viatge als ambients més foscos de la delinqüència. La vida dels tres protagonistes de "Las leyes de la frontera", que sortirà en català al novembre, funciona com un retrat del seu destí, i també com la radiografia d'una època. Una història absorbent, dura i  romàntica, centrada en les relacions de tres personatges: el Zarco, un quinqui atracador de bancs que té el seu moment d’esplendor als anys 70 i primers 80 i després entra en declivi; el Gafitas, un estudiant que s’apropa  al Zarco en l’adolescència, i la Tere, la jove que es mou entre tots dos a Girona, aleshores una desarranjada ciutat de províncies que intenta treure el cap en el primer postfranquisme.

Javier Cercas ha explicat:  “No ho sé, si és un homenatge a Girona. Estaria bé que ho fos.” Sobre la frontera a la qual es refereix en el llibre ha dit: “És una frontera física, simbòlica i també moral.”Las leyes de la frontera' és un retrat d'aquella ciutat de barraques i immigració que començava a l'altra banda del riu Ter. "D'aquell món llunyà, i alhora tan proper per als qui vivíem a la ciutat, de barracons i misèria indescriptible", assegura Cercas.
Delinqüents marginals i personatges decadents es mouen entre les pàgines del seu nou llibre. Per a crear-los, però, l'escriptor gironí admet que no tot és inventat, sinó que beu de la realitat. 

Maurice o la cabana del pescador

Maurice o la cabana del pescador
Versió de Rosa Fernàndez
Kalafat, 2005


Proposat aquest octubre al Club de Lectura Fàcil.
Ens reunirem aquest 31 d'octubre per comentar l'obra, però ja que estem tots reunits, aprofitarem per celebrar la castanyada. Us esperem!



Maurice o la cabana del pescador tracta de la vida d’un pobre noi, Maurice, que no posseeix absolutament res material: ni casa, ni fortuna, ni tan sols família…, però que té un tresor d’incalculable valor: la bondat, l’honestedat de cor. I és precisament gràcies a aquesta bondat que, sense proposar-s’ho, aconsegueix allò que tant desitja: l’amor i l’amistat.

Rosa Fernández ha adaptat aquesta novel·la seguint els critèris de Lectura Fàcil

Mary Shelley, l’autora d’aquest llibre, va dur una vida intensa i emocionant, que la va portar a ser una dona admirada per tota una generació d’escriptors posteriors. Es va avançar a la seva època per la seva ideologia feminista i la seva mentalitat liberal.

En l’actualitat, aquesta novel·lista anglesa és coneguda, sobretot, per Frankenstein o el modern Prometeu, una de les obres romàntiques més importants de la història de la literatura.

Victus, Albert Sánchez Piñol

Albert Sánchez Piñol

Victus

La Campana, 2012

Aquest llibre l'hem recomanat al programa Biblioones a Ràdio Tortosa,103.3 fm del dia 25 d'octubre de 2012

Deu anys després de l'èxit de "La pell freda", Albert Sánchez Piñol torna a les llibreries amb "Victus", una novel·la en què narra la resistència de Barcelona durant el setge de les tropes de Felip V.

Albert Sánchez Piñol situa el poble de Barcelona com l'autèntic heroi del setge de 1714 al seu últim llibre, "Victus", on trenca alguns tòpics. Per exemple diu que": "Va ser iniciativa del poble defensar Barcelona, perquè les classes dirigents no volien fer-ho perquè pensaven que era una causa perduda. I en certa manera tenien raó, perquè allò no podia acabar pitjor". I ha insistit, però, en la força i la vigència d'aquella història en els nostres dies: A més de divulgar uns fets, 'Victus' vol ser també un homenatge a l'autèntica protagonista de la resistència: la ciutadania.

És la primera vegada que escriu en castellà: " L'escriptor Albert Sánchez Piñol publica 'Victus' (La Campana), una ambiciosa novel·la històrica que aborda des de la perspectiva catalana la Guerra de Successió espanyola fins a arribar a la "tragèdia perfecta" del setge de Barcelona el 1714. El novel·lista, l'autor català més traduït, ha confessat aquest dilluns en roda de premsa que portava darrere d'aquesta novel·la moltíssims anys, i que la seva intenció era explicar la història de manera rigorosa però des de la perspectiva popular. També ha tingut clar que la novel·la havia d'anar més enllà dels fets de Barcelona, i per això va escollir un personatge real: Martí Zuviría, l'ajudant del general Villarroel, que a més era traductor, realitzava missions dins i fora de la ciutat i va ser un dels pocs exiliats que va arribar a Viena i es va salvar dels borbònics. És un personatge que al principi és "mesquí i covard", però després, al mig del torrent popular, es converteix en un heroi amb total normalitat, explica l'escriptor, conscient que el seu protagonista deslligarà passions, a favor i en contra.

Sánchez Piñol s'ha documentat de manera exhaustiva per escriure la novel·la --de gairebé 600 pàgines- i, per això, ha afegit que la trama desmunta molts mites i visions romàntiques, i ha assenyalat que, lamentablement, "la gent no sap el que va passar". El novel·lista s'ha esforçat a evitar el maniqueisme de catalans bons enfrontats amb castellans i francesos dolents, i tot i que manté que l'èpica és essencial ha usat un llenguatge "irreverent" i grans dosis d'humor.