29 de maig 2012

Els peixos no tanquen els ulls





L'escriptor italià Erri de Luca és un dels autors més ben considerats de la literatura italiana actual, té un passat de lluita revolucionària i és un expert en la Bíblia, sobre la qual ha escrit uns quants assaigs. Les seves obres, són petites joies de lectura lenta i de factura poètica.










 
La seva última novel·la, autobiogràfica com totes les seves, reflecteix amb delicada exactitud el despertar a la sensualitat del nen que va ser mentre en la seva família es prenia la decisió de si emigrar als Estats Units o no.
La pesca, la relació amb d’altres nens de la seva edat i la trobada amb una noia, que li descobrirà  la importància de les paraules amor i justicia marquen el ritme de la novel·la.
En “Els peixos no tanquen els ulls” l’escriptor italià també ens ofereix un repàs dels grans esdeveniments del segle XX com la Segona Guerra Mundial, el  maig del 68, o les guerres a Àfrica i Bosnia.

Els peixos no tanquen els ulls és una història de la infància. Com un nen, nascut a Nàpols, la seva  vida gira envoltat de pescadors, el peix és posar i deixar la xarxa a voluntat. Però això és també com es desperta un al món, com les coses canvien sense ser capaç d'evitar-ho i mirar de reüll al primer amor sense posar el nom que es mereix perquè aquest sentiment primer no es reconeix.

Et vas acostumant al seu ritme amb cada pàgina i al final descobreixes que és un encant. Insinua, medita. El relat quasi arriba a posseir-te. Potser soni a una exageració, però  és un llibre curiós, quasi màgic, amb una història està ben desenvolupada i uns personatges del tot entranyables.


22 de maig 2012

El asesino hipocondríaco






El asesino hipocondríaco ” és la primera novel·la de Juan Jacinto Muñoz Rengel. L’autor ens sorprèn amb un protagonista singular; un assassí a sou hipocondríac. Una divertida i original obra, que ens farà riure i aprendre sobre malalties de tot tipus.










L’assassí explica el seu dia a dia en primera persona, amb prudència només ens dóna les seves inicials: MY. Fa ja més d’un any que segueix a Eduardo Blastein, amb paciència i dedicació, esperant el moment oportú per poder dur a terme l’assassinat. Plantejant-se mètodes inversemblants, ajudant-se de les seves malalties com a mòbil per una possible carrega penal.
MY és metòdic i col·lecciona en un arxiu secret totes les malalties, reals i imaginaries. que ha pogut trobar. D’elles també en treu la seva medicació, ja que ha deixat de creure en els metges (que ni l’escolten ni l’ajuden). MY també recull fitxes biogràfiques dels seus herois; grans homes de la Literatura i la Ciència que van patir malalties i la incomprensió dels seus coetanis, tal com a ell li passa. Edgar Allan Poe, Voltaire, Molière, Tolstoi, Kant, són alguns dels exemples que trobarem durant el transcurs de l’obra.
Juan Jacinto juga amb recursos de la novel·la de detectius i l’humor negre, amb situacions que ridiculitzen al protagonista, i ens fan riure d’ell. També té una part de novel·la històrica, amb les biografies dels hipocondríacs il·lustres.
La imaginació i originalitat de l’autor, és el punt for de l’obra. Arribar a posar-se a la pell d’un veritable hipocondríac i a més; assassí a sou! Una combinació letal, explosiva i delirant. Amb la successió de malalties tals com “la síndrome de l’accent estranger”, ” l’enrampada de l’assassí”, “l’embaràs psicològic”, o el “desorde neurològic de processament sensorial d’olors i sabors”, entre d’alters.
La vida del assassí és un miracle mèdic, un esser amb tantes malalties i patologies… Com pot sobreviure? La sensació del lector passa de la incredulitat a la compassió. I a mi en fa preguntar-me, com una persona amb tanta por a la seva mort pot ser capaç de matar algú altre?
Una novel·la molt entretinguda, diferent, divertida i no apte per persones sensibles al contagi de malalties per via literària, o afectiva, o més ben dit: hipocondríacs. Podrien sofrir d’una sobrecarrega síndromes d’allò més inèdits.

14 de maig 2012

El lector de Julio Verne

El lector de Julio Verne és el segon volum d’un total de sis que Almudena Grandes ha titulat com a Espisodios de una guerra interminable.


Després de reviure a Inés i la alegria la història de l’intent, després de la derrota alemanya, d’establir un govern republicà a Viella en l’operació Reconquesta d’Espanya, ara aquest nou episodi ens situa a  Fuensanta de Martos, un poblet de la Serra de Jaén, on el protagonista és en Nino, un nen de deu anys fill d’un  guàrdia civil. La novel·la abarca tres anys de la vida d’aquest nen, des de l’any 47 fins al 49 i conté també un epíleg on ens explica en què es converteix quan es fa gran, en un gran salt en el temps.
A diferència de Inés i la alegría, que conté episodis de la història real i episodis totalment ficticis però basats en fets reals, aquí la història és totalment fictícia però té alguns fets i alguns personatges que sí que van existir realment.
La vida d’en Nino en el cuartel de Fuensanta de Martos és un calvari. Les parets són de paper i sent contínuament la tortura que els guàrdies apliquen als detinguts, la majoria rojos refugiats a la muntanya: els maquis. En Nino ha de suportar que el mirin malament la resta de nens del poble, que es tanquin portes quan passeja amb els seus pares, és vist com un enemic quan en realitat és només un nen…però el futur d’en Nino ja està marcat, marcat per diverses raons. Gràcies a la seva estatura, que el seu pare medeix pacientment cada any pel seu aniversari, no arriba a la talla per ser guàrdia civil. És així com decideixen que aprendrà mecanografia per treballar de secretari en qualsevol organisme oficial i tenir un futur una mica més assegurat. El que encara no sap en Nino és que les classes que acaba obtenint de la Sra. Elena, una dona republicana que viu als afores del poble, li obriran els ulls no només a la mecanografia sinó a tot un món d’una cultura que a l’escola del poble no se li ensenya. A casa de la Sra. Elena, en Nino descobreix a través dels llibres de Julio Verne la valentia de molts herois, herois que li serviran de model en un futur no gaire llunyà…
Almudena Grandes aconsegueix, amb la seva manera d’escriure, descriure, més que els fets de la guerra civil, els sentiments, les pors de persones fictícies però que alhora van existir de veritat i que van esdevenir, dins del seu encara anonimat, veritables protagonistes de la Història, de la nostra Història en majúscula.

4 de maig 2012

La casa cantonera

La casa cantonera
de Sílvia Alcàntara



Dues germanes es retroben per repartir-se les poques coses que en morir els ha deixat la mare. Feia més de vint anys que no es veien. Una veïna de tota la vida les acompanya per les resclosides estances de la casa i els petits objectes els desperten els records. El vinlce de la vida passada s'imposa com un malson al seu desig de fugir, de tornar al món quotidià conegut i controlat. Retingudes per preguntes que mai no s'han respost, queden atrapades en una teranyina asfixiant. L'empremta de la mare ressorgeix i il·lumina dolorosament els racons foscos de les seves vides.
La infelicitat d'una filla, és potser l'alegria secreta de la mare?
L'autora basteix una novel·la com una torrentada on els sentiments tèrbols i els desitjos profunds es mostren sense traves i on la serenitat només arriba amb l'acceptació dels sentiments oposats de l'ànima